Del rastre i la pena
Sinopsis
Contemplació del fracàs i la soledat contemporània.
Extracto
...
Contempla'm dins, a l'ombra negra dels arbres fosos, durant la nit, quan ningú hi és i necessito aquest amor que va marxar fa uns mesos. Els forats de la llar, estranys i sords als meus somnis. La soledat al nostre propi cos i la fragilitat com excusa per quedar-me enterrada i aïllada de tot el conegut fins ara.
El fracàs, la soledat i la depressió formen part d'aquests mesos on res té punt de partida, ni final, ni retorn, decaic en bucle en mi mateixa, amb tot el meu pes, el pes dels que et parlen, t'escolten i dels que mai van parlar ni escoltar.
La soledat que m'acompanya és la mostra representativa del futur promès, de l'èxit i del rastre que vas deixar en avançar i el que veus en retrocedir.
Avui només faré un àpat, menjaré una vegada al dia per minimitzar esforços que tan ràpid s'esgoten. M'aixecaré del llit dues vegades màxim i no escriuré res. Les paraules s'entrebanquen quan em truca la meva mare, preguntant pel dia, per la nit, per la tempesta, pel relat. Només el sol m'allunya de la mort, la petita finestra m'ajuda a llegir al llit, durant unes hores concretes i vives, dia rere dia i explicar això a la família. Que llegeixo. En futur opac, en aquesta llar maleïda, llegeixo.
Com si fóssim un milió, a punta de pistola, agafats de la mà en plena ciutat, recitant el llibre que il·lumina el sol per la finestra, sento com avancem, a poc a poc i sense esforç, enterrant l'àpat diari, les sabates i els gestos de salutació, avancem passa a passa, al son de les frases, apujant els braços mentre aquesta arma mortal ens apunta al front, pressiona contra nosaltres però no acaba mai de disparar.
Algun dia acabaré d'entendre perquè mai dispara, ni tan sols volent-ho, ni tan sols de vells, de porucs o de màrtirs, l'arma mai dispara quan vols. Així que seguirem avançant per l'habitació fosca, perquè el sol canviarà i la finestra no il·luminarà prou per a continuar llegint. L'exèrcit de màrtirs es desfarà, el milió que érem avançant junts passarà a ser una petita nena sola jugant a pilota al seu barri natal. La soledat que m'acompanya tornarà a mostrar-me com sóc, indefensa en la pluja i promesa al mar. ¿Em sabotejaré la vida pels que no m'entenen, o podré fer forats a parets per engrandir aquesta petita finestra i seguir llegint el que el món em diu?
Els dies passen, la mort s'accelera però no arriba i necessites sortir perquè la pell s'assequi del tot. La pal·lidesa de les galtes delaten els últims mesos però l'amor torna, com sempre, i em provoca riures, plors i tot allò pel que visc.
Tornaria a enterrar-me, tornaria a treballar la terra sobre el meu cos, des del menjador de casa, fracassant com sempre, podrint els fruits. Tornaria a fer un àpat al dia i aprofitar el sol per sortir amb el meu valent exèrcit d'un milió, tornaria a fer-ho tot si en acabar torna l'amor, les lletres i el ritme del mar, l'olor de sal i les pel·lícules blaves.
El meu milió valent no mereix morir de gana, ni de pena.
...